Familia?

Fills únics, fills consentits?...

No tinc germans, tot i que sempre en vaig desitjar. Tinc molts cosins, tot i que mai han estat allà. El cosí aquella persona tan familiar, que alhora és aquella persona tan desconeguda. No sé si els gens han tingut la seva influència, però potser jo tampoc he intentat millorar aquesta relació tan estreta que tenim, i és que la veritat no tenim res en comú.

Des de ben petita, m'han tanxat de "pija" i nena mimada, només perqué jo no rentava a la Nina amb fairy, o perqué sovint estrenava roba, o perqué anava a un cole concertat, entre d'altres, es clar, ja que mai sabré la resta de motius.

Familia, per la vostra informació, ser "pija" significa això. Entenc que no m'hauria d'excusar, però una força dins meu reclama la seva veritat.

Rentar un gos amb sabó per animals, és més encertat per l'animal que per a un mateix; per la mateixa regla de tres, per qué no et rentes, tu, el cap amb fairy?... Quina culpa en tinc jo, de que els meus pares tinguessin només un fill? Quina culpa en tinc jo, de que m'haguessin de comprar roba i calçat quan se'm quedava petit?

Ho sento molt si havieu de compartir amb els vostres germans, em sap greu, sé que és culpa meva....

I després de deixar-m'he de costat tota la vida, per coses que un mateix no decideix, ara reclameu la meva atenció? Una mica egoista per part vostre, familia.

No us odio, ni us desitjo cap mal, però no espereu de mi la reverència que tan ansieu.

Paraules perdudes

El final de l'any va acompanyat de promeses, de paraules perdudes, però també d'il·lusions i plans que ens motiven a seguir. Ens marques fites, a vegades, assumibles, i molt sovint oblidades en el nostre conscient. I així queden, en paraules perdudes. Em sembla que la nit guarda més relació del que ens pensem; Un dia ens aixequem alegres, amb vitalitat, preparats per a menjar-nos el món, i al següent la força s'allunya i ens fem petits, petits...no deu ser, que les estrelles ens roben, de tan en tan, una part de la seva llum?

Encara que fòs així, hem de continuar amb les nostres fantasies. Deixar perdre aquestes promeses, aquestes paraules, és el que ens fa humans. I tornar a recordar-les és el que ens fa seguir vivint.

El 2012 ja és aquí; en 10 dies començarem un nou any que de moment es preveu diferent. Viatges i compromisos segur que en tindré, però espero que els disgustos no passin pel meu camí. El 2011, ha sigut extrany, molts bacteris han fluit entre nosaltres, però els bons moments també han deixat la seva petjada.

I en aquest nou curs:

*Vull millorar el meu àngles

*Vull perdre la por

*Vull cuidar-m'he més .... deixar de fumar estaria bé...

*Vull ser feliç amb el que tinc!!

PD: Faria una llista molt llarga de tot el que vull...però no acabaria mai de demanar; de moment amb aquestes quatre coses ja vaig tirant!! ;)

Working in Mordor

"Las fuerzas de Sauron acabaron, finalmente, con la raza de los pequeños humanos. El gran reino regido por unos ancianos, nunca había necesitado tan desesperadamente un Rey, pero a pesar de nuestro coraje y de nuestra apasionada lealtad, la multitud de enemigos que nos acechan seran imposibles de abatir.

La carga se va haciendo cada vez más pesada y aunque pondrán a prueba nuestra resistencia debemos apoyarnos ante tales injusticias, y a traves de nuestra determinación, quizás algún día, nosotros, humanos insignificantes, podamos cambiar el mundo para así poder desterrar a las malignas criaturas de Mordor."

Estic trista i no tinc paraules. No vull entendre perquè tot és tan injust, perquè les persones no assumeixen la seva responsabilitat. Fins ara el teatre era acceptable, però des d'avui s'ha tornat insoportable; tanta comèdia a tanta tragèdia és insultant. I no tenim més que acatar les ordres dels qui "manen", i nosaltres petits humans insignificants convivint en aquesta altíssima torre, sembla que mai tocarem el cel. Tot i aquesta mala jugada, no podem decaure, hi han més partides a jugar i sobretot més partides a guanyar.

Et trobarem a faltar, amiga!!! Però això no es el final, només és el començament d'un nou principi.

I no seria bonic?

Quan som petits volem ser o volem fer tot el que veiem per la televisió, i jo no sóc cap excepció. M'enrecordu quan em preguntaven "Laia, tu que vols ser de gran?". Quina pregunta de fer!! Que no sabeu que em costa decidir-m'he?. Quan vaig veure Twister, volia ser "perseguidora de tornados", quan vaig veure Un pueblo llamado Dante's Peak volia estudiar els volcans, i quan vaig veure Flipper somniava amb viure envoltada d'animals. Si es que quan un neix indecís, mor indecís.

I es totalment cert, perquè a hores d'ara, tampoc sé ben bé que és el que m'agrada, de fet només crec saber el que no m'agrada, però tot i que mai és tard, hi ha coses que tenen el seu moment, i un cop ha passat el tren es díficil tornar-lo a veure.

De totes maneres, somiar és gratis; no costa tan somriure si darrera s'amaga una il·lusió.

Ara mateix (dic, ara mateix, perquè com que sóc molt indecisa potser demà he canviat de desig), m'agradaria poder pagar d'un cop la maleïda hipoteca del pis; la vida es tornaria de color de rosa i podria fer "un paseo por la nubes" de tan en quan.

Divendres hi haurà premi

Quan acabi aquesta setmana, que amb prou feines acaba de començar, tindré premi!!

Si senyor, "porqué yo lo valgo"!!

Serà una setmana, de treballar les hores de sempre, de menys hores reposant al meu estimat llit i de menys xarrameca als migdies (ahir vaig caure de quatre potes, i vaig sucumbir al subconscient).

Sóc tossuda, ho sé, i capritxosa fins i tot amb coses que no són materials...però aquest cap de setmana el vull gaudir a la meva manera; cinema, compra de peixos, seguir el fil de les meves estimades sèries i per suposat aprofitar el temps per compartir, que tot i que ELL sempre està al meu costat, de vegades no li agraeixo com cal. Així que el primer premi serà veure Amanecer (parte I)...M'he llegit els llibres de la gran història de relacions entre humans, vampirs i homes llop, i malgrat saber el final, estic impacient!!Encara no entenc massa bé, perquè m'agraden les lectures, les pel·licules, les sèries adolescents...ja fa anys que vaig deixar aquesta etapa, però suposo que és més bonic tornar a reviure aquella època en vès d'enfrontar-se a la cruel, injusta i dramàtica vida real en la que vivim...(que jo no visc a Manhattan amb els grans rascacels ni tinc una habitació com a vestidor, amb roba d'ultima moda i sabates perfectes!!!)

Atentament, contenta i feliç, Laia

Ultima crítica de cinema...de moment!!

Com imaginava, "Shutter Island" és molt enrebessada, una paranoia d'aquelles que donen una mica d'escalfreds al pensar que si en algun moment durant la humanitat, ha existit (o encara pitjor, si encara existeix) un lloc com el de la película...ufff.

La trama está molt bé, i tot i que algú va encertar el final abans d'hora, jo, sincerament, no s'em hauria passat pel cap que poguès acabar d'aquesta manera. Val d'acord, potser es mereix un 8, o potser un 9, però només pel simple fet, de que aquesta nit he tingut somnis extranys, em veig amb l'obligació de baixar-la a un 7,5.

Menys mal que no miro la TV, sinò no tindria temps de res

Aquest cap de setmana ha sigut d'aquells típics de pijama, manta i peli. A part, és clar, d'estar durant el matí a l'ordinador acabant PAC's, i per la tarda mirant sèries (Dexter, Anatomia de Grey, Beverly Hills, Tierra de Lobos...) i a més a més també s'ha fet una mica de neteja per casa...Tot i semblar que no hi ha hagut temps per res més, dissabte a la tarda ens vam acostar al videoclub, i va vinga "elegeix-n'he una". Vam estar bastanta estona, es que tampoc hi havia molt on elegir: o ja les hem vist, o estan llogades, o això es un "bodrio" o ...bueno, va aquesta!! Al final em vam agafar tres!!

La primera dissabte a la nit, "El escritor", del Pierce Brosnnan i del Ewan McGregor. No està malament. És una mica lenta, però la veritat es que no se'm va fer pesada. Li posu un 7.

La segona diumenge a la tarda, després de la siesta, "Iron Man 2". Bueno que haig de dir, m'encanten aquest tipus de pelis. Acció i una mica "American effects", i passes una tarda d'allò més entretinguda. Li posu un 9, perquè malgrat que m'ha agradat molt, la primera va ser millor.

I la última, toca aquesta nit, dilluns, "Shutter Island" del Leo Dicaprio. M'han donat bones opinions, i el meu amic Leo, ultimament ha fet pel·licules molt bones, com "Origen" i "Diamantes de sangre" per exemple. Aquesta per això, crec que serà una mica extranya. Aquesta nit sortirem de dubtes.

Tardor i pluges

Ja hem cambiat l'hora, a les 6 de la tarda ja és fosc...i a mi m'agrada!!!

M'agrada sortir al carrer i que faci fred, m'agrada abrigar-m'he (jaqueta, bufanda, guants...) però el que detesto és portar paraigües!! Nomès agraeixo la pluja quan estic resguardada. Escoltar les gotes de pluja, a vegades fines i a vegades menys fines, és agradable sí, però només quan aquestes no poden tocar-t'he. Encara que confirmo, que quan ets al llit, protegida de qualsevol malícia natural, escoltar la música de l'aigua és un autèntic plaer!!

Inici del curs

Sé que després potser m'arrepenteixo, però PER FI comença el curs 2011-2012.

Jo des de sempre, desconec el motiu, que en comptes de començar l'any l'1 de gener, ho faig al tornar de vacances; sempre hi ha uns dies d'adaptació però tot seguit per fi arriba el dia 21 de setembre, quan sento el tret de sortida. Això comporta, dormir poc, entregar PAC's a corre cuita, grabacions que no acaben d'agradar....però també, bones sensacions quan les coses surten bé i la recopensa sempre compensa. O això vull creure.

A pel segon semestre!!!! ;)

Maleïts "genes"

No em pregunteu perquè, però al meu cap nomès hi tinc aquesta imatge...

Suposo que hi ha coses que no entenc

Ara ens volen prohibir parlar el nostre idioma. Fins on arribarem??!! Se suposa que les persones evolucionen amb el pas del temps, es torna més tolerant, més oberta de ment, més intel·ligent i culte, però pel que es veu, en vès de fer passos endevant, la nostra societat torna enrere a passos agigantats.

Aquí, al nostre país, tenim la sort de tenir dos idiomes, el català i el castellà. Hem crescut amb aquestes dues llengües, les dues són el nostre pa de cada dia, i ens en volen treure un?? El nostre??? Quina por tenen?? No ho acabo d'entrendre, i la veritat que tampoc vull fer-ho. Nomes demano tenir la llibertat d'escollir, i jo, com a ciutadana del mòn, escolleixo que en el futur els meus fills (si algún dia en tinc, i espero que si) també puguin escollir; demano que el català no es perdi mai i que pugui crèixer cada dia més. Si aquesta iniciativa populista avança, em declararé en "vaga de paraules"...si no puc parlar, pensar, aprendre i sentir en català, prefereixo no fer res de tot això... Visca CATALUNYA!! i si no t'agrada veste'n, però no la critiquis... Aqui queda dit!!

Amb sacrifici segur que es farà realitat

PD: Viatge 2012

De nou a la vida real...

Ja tornem a ser aquí. Després de passar tres setmanes de vacances, ara toca tornar a la realitat. Han sigut unes vacances inesperades; no pensava pas que m'agradaria tan Croacia. El paisatge és fantàstic, moltes platgetes (de pedra, això sí), envoltades de muntanyes i a l'horitzó més proper i més llunyà es podien veure un sense fi d'illes.

Els "old town", construits de pedra, feien que et perdessis en un mòn medieval; desde les grans muralles tenies les millos vistes.

El que més m'ha agradat?? Sen's dubte la part de muntanya...Plivitze...aix..com m'agradaria passar-hi una temporada llaarrrga allà dalt ;)...

Fins a dalt de tot...

Avui divendres, m'espera una carrera esgotadora i per si no fòs prou, sembla ser que el temps no acompanyarà. Per la tarda, gastaré i per la nit...al llit ben aviat. Demà gaudirem d'un dia de natura, però per a més inri els núvols i la pluja també vindrán amb nosaltres, per fer-nos sentir que no estem sols. Però, que mès dòna?... Segur que desfilarem per la muntanya contents, rient, caminant (i molt!!) i arribarem a dalt del cim. És cert, també, que a mi això de caminar costa amunt, no és el meu punt fort, però, vaja, les coses que s'han de fer per les persones que estimem, oi?? ;)

S'acosta el moment!!!

Ja s'acosta el moment, el moment de dir adéu durant 3 setmanes seguides i perdre de vista aquest aborrit paisatge.

Ja s'acosten les VACANCES!!!

Aquest any visitarem terres europees!!! Aquest any toca un país proper, a dues horetes amb avió; aquest any anem a CROACIA. Espero poder gaudir de dies sense fi, perdre hores passejant, conduint, prenent el sol i poder mullar-m'he en una altre zona del Mar Mediterrani.

De moment, tinc ganes d'anar-hi, sí, però estic una mica a l'expectativa, perquè encara que he vist moltes fotografies i he sentit maravelles dels territoris croates, falta que ho poguin corroborar els meus propis ulls (o millor dit, l'objectiu de la càmera).

Una setmana per escapar d'aquest forat i dues per sortir del meu país. Vinga, ja nomès queda, l'últim spring... (m'animo a mi mateixa) ;)

Avui va de dites

Últimament, em ronda pel cap la idea de viure la vida al màxim...és a dir, NO TREBALLAR!! M'agradaria no tenir l'obligació d'aixecar-m'he cada dia i fer el mateix recorregut...anar fins l'estació, agafar el tren cap a Barcelona, baixar a Pl. Catalunya, caminar fins la parada del bus, i baixar-m'he a Tusset...ufff...i per la tarda el mateix trajecte...perdo 2h mínim al dia fent això. I jo em pregunto, val la pena? Total, després, no tens recompensa, ni divina ni terrestre, i a sobre algúns dies plou a bots i barrals, i et mulles, i agafes fred, i et costipes.... Però la vida és així...En aquests temps de crisis, maleïr el fet de tenir feina, hauria de ser castigat amb cadena perpetua; hi ha molta gent que "pagaria" per tenir aquesta senzilla monotonia...és ben bé veritat aquell dit, que diu "sempre volem el que no tenim"...però ja que somniar encara no està penalitzat, deixeu-m'he que us expliqui la meva il·lusió:

M'agradaria conèixer mòns perduts i retrobar-m'he a mi mateixa; M'agradaria aprendre, per fi, un "brilliant english"; M'agradaria dedicar-m'he totalment al meu nou objectiu ja començat (el grau) i m'agradaria no tenir el deure de regalar diners de més, als lladres dels bancs.

A vegades desitgem i desitgem i no veiem més enllà, i el més sensat seria ser feliç amb el que ens ha tocat viure, i de vegades, molt poques, la tele, ens recorda que "no és más rico el que más tiene, si no el que menos necesita", però clar, en moments baixos, no és tan fàcil pensar de manera positiva, oi?. Sense "money" és gairebé impossible fer que els nostres "m'agradaria" es facin tangibles. No sé qui, exactament, va inventar el dit de "els diners no donen la felicitat", però crec que es va equivocar totalment, perquè és innegable pensar, que amb ells $$$$ la vida és més fàcil.

I com el peix que es mossega la cua, acabo fent memòria i penso: m'agradaria viure la vida al màxim...

El començament del principi

Bé, ja som aquí. Per fi m'he decidit a fer el meu propi blog...no sé si algú el llegirà de tan en quan, però, espero que si ho feu no em jutjeu pel qué hi veieu... Necessito donar pas a tots els meus pensaments, sentiments i vivències que em fan cada dia una persona més....rara??? No estic segura, de que aquesta sigui la paraula exacte per a descriure'm, però si mès no s'hi acosta....Una amiga, em va dir un dia que sóc indefinible...i que vol dir això?? La veritat, és que no ho sé, però m'agrada.

No hi ha ningú perfecte, o això ens diem a nosaltres mateixos, quan ens autoanalitzem. Jo mateixa, sóc molt capritxosa i no nomès amb coses materials; també sóc una mica "rebelde" i una miqueta mandrosa...i ara que ho penso, també sóc egoista en molts aspectes.... Aix...no sé si m'estic venent gaire bé...crec que com a comercial no serviria....

Bé, aquí acaba la meva primera entrada al blog....em prometo a mi mateixa, buscar aspectes bonics que tingui, i fer-n'he un breu resum...diuen que va bé per a pujar l'autoestima...