Convides o no convides? Fas de més o fas de menys?
Mai m'ha agradat ser el centre d'atenció i menys quan la confiança és pràcticament inexistent. Sóc indecisa, i no sé el que vull. Aquest és el meu gran problema i el meu gran obstacle és la vergonya. M'agraden les pelis romanticones amb el seu punt de comèdia, i se'm cau la baba durant les escenes dels casaments, però una cosa és això, i una altre de molt diferent és que tu sigui el punt central de totes les mirades.
Aquell dia totes estan espectaculars, i clar qui no vol tenir un record de si mateixa amb aquest estat físic i anímic? Se suposa que totes les dones somien amb un dia perfecte, amb el vestit perfecte, amb la gent perfecte, el lloc perfecte....Però jo...jo sóc una cagadubtes. Si els diners em sortissin per les orelles estic segura que me'ls gastaria, però com que aquests ni hi són ni hi seràn mai, prefereixo una celebració mes íntima, més senzilla, més...normal. En definitiva, l'important és el pas que dones, no de la manera en que ho fas públic.
Jo vull un vestit maco però senzill; jo vull estar en un lloc acollidor però sense que sobresalti la meva presència; jo vull estar envoltada amb qui realment vol estar amb mi ignaugurant el meu nou estatus. No vull compromisos obligatoris; no vull fer la falsa rialla a qui em paga amb amb la mateixa moneda. No vull ferir a ningú per sentir-m'he, egoistament, millor; no vul fer lleitjos a qui no se'ls mereixen.
Tot aquest gran mòn hauria de més àgil, més adaptable, més comprensible i menys "per quedar bé".
No sé qui estarà amb mi, o qui no vindrà, però el que tinc clar és que faré manualment les reduïdes ( o no) invitacions, i els reduïts (o no) obsequis/recordatoris--- amb l'ajuda de la meva amiga M.
