Més sola que una mussol-a

Divendres tarda al despatx i sembla ser que tothom ha escampat la boira. Només quedem, literalment, 4 arreplegats, entre ells, uns dels que formen part del clan "Mordor", la "nueva chica de al lado", alguna del "fondo norte", i jo que només jugo a treballar.

Això sí, tenim una banda sonora, si més no original: els greus de les impresores i fotocopiadores, el xiuxiueig del més enllà, la melodia que fan els dits al xocar amb les tecles, vibracions "mobilàcteas", respiracions profundes, i el més purs dels silencis. L'únic que faria falta és el cant nocturn d'un mussol.

Després d'un mati de crits, i presses, això és GLÒRIA. "Treballar" amb aquesta pau, és sà; treballar com aquest matí és cansi i angoixant. No puc comprendre, com a alguns èssers humans escolleixen l'estress, la competitivitat a la tranqui·liquitat i a la qualitat laboral.

Resumint, entre aquestes taules, cadires, portes i parets, em sento més sola que una mussol-a, i aquest sentiment, crea un pensament. Quin?...Depèn de cada persona...suposo...