Ha passat ja el meu aniversari, gairebé sense adonar-me'n...que trist, va ser un dia normal i corrent...no em va passar res extraordinari, ni res emocionant...i això és el que m'espera per la resta d'aniversaris. D'ara endevant, els 27,28,29,35,36,42,45...seràn iguals. O fins i tot, poden ser pitjors, perqué no sé quin futur m'espera...no sé tantes coses.
L'altre dia, em van dir una frase, d'allò més intel·ligent i d'allò més coherent: "vull ser feliç amb el que tinc".
Jo també vaig pensar, però és tan difícil. Els amics, la familia, els veins, es compren un cotxe nou, fan un viatge, es compren capritxos, van aqui, surten per allà, ara un sopar, ara un abric, ara una tele... ho tenen tot, i la enveja és tan dolenta...ho volem tot, per no quedar-nos enrera, però a tot no s'hi arriba. Les prioritats també són una ajuda; ajuden a descartar "algunes" de les coses inncessàries. Menys mal de les prioritats, si ara tinc les butxaques trencades, imaginat sense elles.
Jo també vaig pensar, però és tan difícil. Els amics, la familia, els veins, es compren un cotxe nou, fan un viatge, es compren capritxos, van aqui, surten per allà, ara un sopar, ara un abric, ara una tele... ho tenen tot, i la enveja és tan dolenta...ho volem tot, per no quedar-nos enrera, però a tot no s'hi arriba. Les prioritats també són una ajuda; ajuden a descartar "algunes" de les coses inncessàries. Menys mal de les prioritats, si ara tinc les butxaques trencades, imaginat sense elles.
Vull ser feliç amb el que tinc, demanar menys i valorar més; jo, complento aixi la frase, i tu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada